Reflexió sobre l'assignatura

Reflexions

 

Si digués que en la majoria de les assignatures hem de mirar l'hora per recordar al professor que tenim dret a un temps de descans al finalitzar la classe i que en aquesta, en alguna ocasió, hem tingut que mirar l'hora per adonar-nos que ens havíem passat de temps, no més faria referència a una part de les gratificants vivències que he tingut en aquesta assignatura.

Però ens hem de centrar en el temari. Encara que part d’aquest ja ho havíem donat abans, tot ell ha cobrat una nova dimensió, la dimensió de la realitat, de l'aplicació a contextos reals, la dimensió de la importància pràctica de treballar els conceptes. Això ha passat amb les emocions, amb la resiliència, amb el vincle afectiu, les entrevistes amb els familiars...

El format debat que hem tingut a moltes classes ens ha fet exterioritzar els sentiments que portem i hem pogut crear un vincle amb allò que estudiem. Lluny de no més memoritzar conceptes, els hem après. Els hem donat forma real a més de consistència teòrica.

La carrega de treball, trobo que ha estat correcta, necessària en tot cas per reafirmar idees i conceptes que, si no més treballéssim a classe, s’oblidarien.

A més, la coherència ha estat altra constant en tota l’assignatura. És molt difícil que les accions segueixin el mateix camí que el discurs, i aquest aspecte ha estat perfectament aconseguit pel professor.

Per altra banda, el format bloc per exposar les feines no m’acaba d’agradar. El visionat és incòmode al tenir que veure les accions al revés de com las veuries si comencessis a llegir un llibre. Es a dir, es veu l’entrada final en primer lloc i has d’anar enrere. La diferenciació de les assignatures també és lletja, el contingut és públic i qualsevol pot visionar el contingut... és difícil parlar de sentiments quant saps que molta gent pot veure el contingut del bloc. En tot cas preferiria altre sistema més organitzat i discret.

Per fitalitzar, parlaré breument sobre el meu comportament. He de dir que penso que he obrat en conseqüència al que se m'ha demanat, és a dir, he intentat participar als debats (a vegades he arriscat molt, i a vegades he fet d'advocat del diable) plantejant problemes i dubtes concrets. També he procurat no filosofar massa i anar a fer comentaris que aportessin interés al debat. 

La presencia a les classes ha estat alta crec, en tot cas ha estat tot lo alta que he pogut tenint en conte que  he de compaginar les classes amb una feina amb torns rotatius i 4 assignatures més.  

Bé, fins aquí hem arribat, i com no m’agraden els acomiadaments, no m'acomiadaré!

Aquesta reflexió esta feta sobre la pelicula "pensant en els altres" que vam veure a la classe de Educació inclusiva, però com la vam tornar a veure a l'assignatura d'educació socio-emocional, la torno a possar al bloc.

(Pensant en els altres)

En aquest interesant documental, podem veure com l’educació pot convertir-se en una eina al servei de les emocions de les persones i no tan sols com una eina per transmetre coneixements.

Un dels aspectes a destacar és la forma com els nens avancen conjuntament tant als estudis com a la vida, aspecte aquest últim que hem oblidat durant molts anys al nostre sistema educatiu y que cobra molta importància en un moment on les famílies no poden, o no volen assumir bona part de les seves responsabilitats.

Per aconseguir avançar en el aspecte de les emocions, el mestre del documental treballa tant la felicitat com la plor. Ajuda a gestionar-les, fa que els alumnes les exterioritzin y les comparteixen amb els seus companys. Els mecanismes que utilitza per aconseguir-ho són variats. Treballa l’expressió oral davant la gent, l’empatia, la solidaritat, la tendresa, la comprensió, l'escolta activa... la fi de tot això és la felicitat, poder gaudir d’una bona salut mental, experimentar l’alegria de viure amb el cor. Aquesta expressió es repeteix molt en el documental... viure amb el cor.

Podem veure també  tècniques interesants en el documental que potencien el raonament i la comprensió, com ara enfrontar els nois amb la veritat de les situacions. El nostre professor japonès mai  no utilitza subterfugis o eufemismes que facin no reconèixer als seus alumnes la seva vulnerabilitat d’avant aquesta veritat. Ell tampoc camufla els seus sentiments i sempre parla amb claredat (meridiana). Aquesta sinceritat per part de tots crea un vincle molt fort entre els alumnes i el mestre i entre els alumnes mateixos. Hi ha molt de respecte entre ells. Hi ha confiança, i també justícia, ja que respecten la veritat de la raó. Aquest comportament crea una retroalimentació en tots ells que és beneficiós per les dues parts.

Per altra banda, no deixa de costat altres aspectes de l’educació, com són ara l’autonomia o la capacitat organitzativa. Els resultats en aquests aspectes són molt interesants. Les reflexions, els debats i la presa de decisions són constants i plenament compatibles amb l’obtenció de coneixements acadèmics.

Al final del curs, s’han convertit en una gran família, amb tots els beneficis que això comporta, com són el sentir-se estimat,  sentir-se comprès, rebre estimulació, ajut, seguretat... com tots sabem, el millor context per aprendre és un context de seguretat, d’estima, i d’estimulació, i aquesta escola aconsegueix totes tres.

No puc més que dir que la seva visió de l’educació és en aquests moments d'infinites carències més important que mai. Ser feliç a la vida hauria de ser una prioritat per tots nosaltres...

                                                                                              Eduard Solans

Teoria general de sistemes

Què és la teoría general de sistemes?

 Ho porto escoltant durant tota l'assignatura però encara no ho havia entes bé!

Aquí he posat una definició que he trobat en el “MARCO GENERAL Y CONCEPTUAL DE LA AUDITORIA PARA EL MEJORAMIENTO DE LA CALIDAD DE LA ATENCION EN SALUD”, de las guías metodológicas para la implementación de las Pautas de Auditoria, del Ministerio de la Protección social, com veiem, no ho he tret de Wikipedia!

ENFOQUE SISTEMICO 

En un sentido amplio, la teoría general de los sistemas se presenta como una forma sistemática y científica de aproximación y representación de la realidad y, al mismo tiempo, como una orientación hacia una práctica estimulante para formas de trabajo interdisciplinarias.

El enfoque sistémico es la aplicación de la teoría general  de los sistemas en cualquier disciplina. En un sentido amplio, la teoría general de los sistemas se presenta como una forma sistemática y científica de aproximación y representación de la realidad y, al mismo tiempo, como una orientación hacia una práctica estimulante para formas de trabajo interdisciplinarias. En tanto paradigma científico, la teoría general de los sistemas se caracteriza por su perspectiva holística e integradora, en donde lo importante son las relaciones y los conjuntos que a partir de ellas emergen. 


Los objetivos originales de la teoría general de sistemas son las siguientes: 

• Impulsar el desarrollo de una terminología general que permita  describir las características, funciones y comportamientos sistémicos. 

• Desarrollar un conjunto de leyes aplicables a todos estos comportamientos y, por último, 

• Promover una formalización (matemática) de estas leyes



La primera formulación en tal sentido es atribuible al biólogo Ludwing von Bertalanffy en 1.936, para él la teoría general de sistema debería constituirse en un mecanismo de integración entre las ciencias naturales y sociales.  Esta  teoría surge en respuesta al agotamiento e inaplicabilidad de los enfoques analítico – reduccionista  y sus principios mecánico – causales.  El principio en que se basa esta teoría es  la noción de totalidad orgánica, mientras que el paradigma anterior estaba fundado en una imagen inorgánica del mundo

la caixa de les emocions

La caixa de les emocions

 Fes un recorregut  i familiaritza-t amb els materials que trobaràs en la carpeta: la caixa de les emocions i la seva guia didàctica.   Tria una de les activitats i explica als teus companys:

·         Per què l’has triat?

He triat l'activitat que es diu "T'ajudo?" perquè m’ha semblat interesant que els nens/es prenguin decisions sobre diferents situacions que plantegi el mestre/a. A més gaudeixen fent i utilitzant un objecte tan personal com és el dibuix de la seva mà.

·         Quins aspectes vols treballar amb aquesta activitat?

La capacitat de decisió, la iniciativa, mostrar als nois/es que les seves decisions són , moltes vegades, compartides per altres, a més de treballar, per suposat, la motricitat fina.

·         En què consisteix?

Cada nen o nena resseguirà la silueta de la seva mà en una cartolina. Després  l’acolorirà i l’enganxarà en un pal de gelat, per poder-la aixecar quan convingui.

El/la mestre/a llegirà en veu alta les diverses situacions.

Individualment pensaran que farien en aquella situació. I aixecaran la seva mà si hi estan d’acord.

·          Què necessites per a dur-la a terme?

Un pal de gelat, una cartolina, colors i la mà de l’infant.

El perióde d'adaptació

El període d’adaptació

Perquè és un dels moments crucials i estratègics?

És la primera vegada que un infant es troba amb un context desconegut per ell, sense la protecció del seu vincle afectiu. Es troba amb molta gent amb un comportament que desconeix i no pot, moltes vegades, entendre. Es sent desprotegit i sense recursos. És un moment crucial perquè depenent de la nostra resposta als seus problemes crearà una imatge que el vinculi a la nova situació o li provoqui una actitud negativa.

Perquè s’inverteixen una gran quantitat d’energies?

Una bona reacció davant els problemes de l'infant pot ser condicionarà gran part de la seva actitud futura en l'escola. És normal llavors que invertim moltes energies fins a aconseguir que el seu transit a la nova situació sigui el correcte, ja que hem d'estar pendents de les seves reaccions a situacions i emocions desconegudes per l'infant.

Podem establir regles de funcionament per a aquest període?

Podem establir regles, però han de ser flexibles. Hem de trobar un equilibri entre les necessitats dels infants, dels pares i de l'escola. Més que regles hem de trobar estratègies que es puguin adaptar a diverses situacions i que no causin problemes a ningú.

Què és allò que no hauríem de fer mai?

Determinar que les emocions que està sentint el nen no tenen importància i que ja ho superarà amb el temps. Ignorar les necessitats de l'infant. No fer cas de la informació que ens dóna la família. menysvalorar aquest moment tan determinant per l'infant... tots ells són aspectes que no hauríem d'oblidar.

Llegeix el següent text i comenta l'actuació de la mestra.

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

Per suposat, l'actuació d'aquesta mestra és incorrecta per diversos motius...

El primer de tot és que anteposa les seves necessitats a les de l'infant, quan hauria de ser al revés. Nosaltres som els professionals, els que tenim recursos, els que podem demanar ajut si ens cal. El nen/a en aquesta situació és l'esser indefens del que hem de cuidar. Per tant, aquesta excusa que diu la mestra és inacceptable.

Per altra banda, la mare té segurament una informació que ens pot ajudar. Hauríem d'esbrinar fins a quin punt és certa aquesta informació. ¿Per que sap que esta adaptat? ¿Quin comportament té el nen quan arriba a l’escola?  En el text es veu com a la mestra no té tant d’interès en l'estat d'adaptació del nen (quan diu... "encara que estigués adaptat"... detona que desconeix l'estat actual) com de seguir les pautes establertes que fan que sigui ella la que estigui segura.

La nova escola

Com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants:

1.      Filosofia.

L’escola del nostres dies hauria de ser una aglutinadora de tots els agents interessants en el desenvolupament de l’infant. Pares, educadors i infants treballant junts per un objectiu comú, el desenvolupament socio-emocional, cognitiu i intel·lectual tant de l’infant com de la resta d’actors, creant vincles i relacions entre tots en un clima de confiança i benestar.

L’escola actual hauria de preparar als infants per a nous reptes, noves situacions que no ens avien trobat mai abans de forma tan gran i evident, com la multiculturalitat, la gestió d'immenses quantitats d’informació ja elaborada, noves estructures familiars, noves formes de treball...

El respecte pel dret del nen d’aprendre ha de estar per sobre de la mera adquisició de resultats bruts, sense raonar... Com va dir Albert Einstein, “Es un miracle que la imaginació hagi sobreviscut a l'educació reglada”, per tant crec que la nova escola ha de ser creadora de curiositat, ja que és el motor de tot coneixement. Si la tenim, tot el demés ve rodat.  “No tinc talents especials, però sí soc profundament curiós”. Albert Eintein.

2.      Objectius.

L’escola actual ha de donar resposta apropiades i equilibrades a totes les situacions anteriors creant contextos d’aprenentatge que facin experimentar i interioritzar a l’infant totes elles. Aquest hauria de ser un objectiu fonamental en la nova escola. “L’única font del coneixement és l’experiència” A. Einstein.

Hauria de ser un lloc per potenciar les habilitats, despertar la curiositat, crear hàbits saludables,... a més de preparat per a la nova societat als que ja són de ple dret part d’ella.

3.      Models i motivació

El nou model educatiu ha d’estar centrat en el desenvolupament global de l’infant, creant una educació social, emocional, cognitiva.... centrada més en la persona i les seves necessitats i no tan sol en la capacitat académica. La motivació d’aquesta nova educació són l’assoliment dels nous reptes que tenim en la nostra societat. Les noves formes de treball col·laboratiu, la gestió de la informació a l’abast de tothom, noves relacions inter-culturals, més mobilitat, mes... Tots aquest canvis requereixen un nou model educatiu basat més en les capacitats de resoldre problemes que en la mera adquisició de coneixements. Una nova escola que faci capaços als nens de prendre el seu propi cami.


A continuació hi ha un vincle sobre educació en el programa Redes... (quin gran programa!)

http://www.rtve.es/television/20110304/redes-sistema-educativo-anacronico/413516.shtml

Dos models de familia

Quines són per a tu les idees més significatives de les dos tipologies que planteja. l’article “dos modelos de família”:

Com ens diu la pregunta hi ha dos models de família en aquest article. Per una banda tenim el model híperprotector, que es caracteritza perquè que els pares estan absolutament preocupats per la resolució dels problemes dels seus fills i per aconseguir la seva satisfacció. Amb aquest comportament els fills queden en una posició d’inferioritat d’avant els pares, i quan els fills fan una malifeta aquests no són sancionats. En aquest model hi ha una mancança greu de deures dels fills, que no més tenen drets i cap tipus d’obligació.

Les conseqüències d’aquest model son que se’ls treu als nens/es la capacitat de resoldre conflictes, ja que mai es tenen que enfrontar a cap problema, i es crea un problema d’autoestima. L’objectiu de tot aquest comportament és mantenir la pau familiar a tota costa.

Per altra banda, tenim el model democràtic/permissiu, caracteritzat per la gran amistat que hi ha entre els pares i fills/es. Sempre hi ha una negociació davant un conflicte, tots els membres tenen veu, i com en el cas anterior, hi ha una gran mancança de deures dels fills. Com a conseqüència d’aquest model els fills/es poden tornar-se tirans i sotmetre als pares fins i tot a maltractes.

És evident que aquest text ens mostra dos models que no són grats per l’autor. Mostrats com estereotips,  ja els presenta com models fracassats i no té en conte cap benefici de cap d’ells. Aquesta visió tan parcial fa sospitar que ja té un camí prefixat a seguir en la seva argumentació de tipus conductista i, sense treure’l part de raó en les seves argumentacions, fa que el percebem una mica com un petit rentat de cervell més que com una argumentació sòlida,  perdent molta de la seva força.

És cert que la nostra societat protegeix en excés als nens, però no més crec, que ho fem perquè és la posició més còmoda. Per una banda, donar tota mena de capritxos garanteix la pau familiar, el que ens lleva molt de tems d’argumentacions, discussions, males cares, incomprensions... el conflicte requereix resolució i per tant temps i arguments, i sovint no tenim cap dels dos. Per altra banda, estem acostumats a tenir poca paciència i poca visió de futur. Tot ho volem el més aviat possible. Dir-li al teu fill/filla “ja ho entendràs de major” com ens deien abans... no té lloc ni espai en la nostra cultura. Hem de treure la seva pena ja!

No estic tan d’acord en l’argumentació del segon model democràtic permissiu. S’oblida que la consecució i resolució de qualsevol acte democràtic també forma part de l’aprenentatge de l’infant. És pot ser amic i demanar explicacions i resultats. De fet això és ser bon amic. Aquest model en tot cas ja el presenta com una variació fracassada del model democràtic on els pares perden el control de la situació.

En tot cas, aquests dos models expossats intenten evitar el conflicte, i aquest ben resolt ens ajuda a créixer, a evolucionar i a aprendre. Però això requereix temps, dedicació, comprensió i una llarga llista de comportaments que moltes vegades no podem exercir... per que comença el nou capítol de House!

Per finalitzar m’agradaria dir que la utilització  d’estereotips en els exemples de l’article aclareix situacions ja que aïlla comportaments i situacions i, d’aquesta manera ens ajuda a entendre millor els conceptes. Però extreure conclusions dels estereotips em sembla, com a poc, perillós.


Per altra banda, com ens mostra la lectura "La familia y su papel en el desarrollo afectivo y social" de Jesus Palacios, aquesta relació causa efecte entre el model familiar i el resultat en el comportament del nen/a no està tan clar ni és tan directe com ens mostra el text, ja que s'oblida de les diverses influències que hi ha en la vida del nen que sens dubte causan efecte en el seu comportament.

La familia

Fes una definició de 2 o 3 línies màxim del que entens de família i que pugui adaptar-se als diferents tipus de família que coneguis. Contrasta-la amb les diferents presentacions del tema i d’altres documents que hagis pogut consultar i mira si pots millorar-la incorporant nous aspectes que hagis trobat interessants. Escriu les noves aportacions en un color diferent.

Perquè una definició continuï tenint sentit en diferents situacions ha de recollir els trets comuns de totes elles i oblidar-se dels matiços, per això la definició que he trobat pot ser freda i asèptica, però és la forma que tinc de respectar l’enunciat el més que puc.

Els trets característiques que vaig trobat (va tenir que ser en 5 minuts a classe) van ser aquets:

Totes les famílies les formen un grup de persones.

Els uneixen vincles emocionals i/o sanguinis.

Creen estructures estables.

Es protegeixen mútuament.

Hi ha més trets, però no els trobo comuns a totes. Per tant vaig triar aquesta definició de família:

Grup de membres que tenen un sentiment de proximitat i amb vincles de sang o amb molta càrrega emocional que creen estructures de relació per cuidar-se mútuament o cuidar dels membres més vulnerables.

Més tard en grup hem afegit més conceptes a aquesta definició, com que la família és transmissora de cultura, que forma un model de referència pels infants, ha de coexistir en un temps i un espai...

Hi va haver un debat sobre la quantitat mínima que forma una família. En tot cas jo penso que perquè sigui família ha d’haver descendència.

La família és un concepte complex que no tenim del tot clar, encara que si tinguéssim un problema i haguéssim de demanar ajut a la nostra,... crec que cap de nosaltres tindria dubtes de a on anar. 

Memorandum CIA

El nadó humà

Les següents anotacions corresponen al vídeo Baby Human Sentirr que podem trobar a http://www.tu.tv/videos/baby-human-sentir i on se’ns explica la evolució emocional dels infants durant els primers anys de vida.

Com aspectes interessants que cal comentar i dels que per diversos motius ja tenia coneixements, puc destacar que les primeres reaccions a les nostres intervencions són actes reflexos. Molts pares veuen una reacció directa i conscient entre les seves intervencions a l’infant i la reacció d’aquest, però en els primers moments, aquestes expressions són no més moviments reflexos que fa l’infant sobre el seu entorn pròxim. Això no li treu importància. Sense aquest reflexos no podríem evolucionar. No més que no hi ha la personalització que moltes vegades creiem veure.

Altre punt a destacar en el vídeo es la corroboració que les emocions bàsiques es mostren des de ben començament. Ens ajuden a comunicar necessitats, voluntats, etc. i supleixen amb bastant d’èxit un llenguatge parlat que vindrà mol més tard.

Com va investigar Bowly, les primeres intervencions amb algú que l’estimi són importantíssimes per l’infant i el seu desenvolupament emocional . El nen agafa referències, té un feedback amb el seu entorn, experimenta sensacions... el primers actes reflexos que semblen tenir intencionalitat i que creen un vincle emocional amb l’adult deixaran pas a gestos amb intencionalitat com per exemple el somriure social on el nen vol respondre i promoure aquest vincle. L’infant té poques eines per expressar les emocions, per tant ha d’utilitzar molts matisos dintre d’aquestes. s’ajuda de diferents tipus de plors, somriures, moviments... tots ells semblen iguals per una mirada inexperta, però amaguen diferents intencions pel que està acostumat a veure’ls o escoltar-los.

Un altre aspecte que no hem d’oblidar és com les emocions tenen relació amb la novetat i allò desconegut des de el començament, quan el noi surt al món. Dintre de la seguretat en la panxa de la mare hi ha sensacions... però no sabem si hi ha emocions. Però si que sabem que les emocions hi són quan el nen surt i s’enfronta amb tota una serie de noves vivències.

Fer finalitzar, no més recordar el que és molt evident per molta gent, i és que el nostre caràcter determina molts dels nostres comportaments.

Altres aspectes hi eren desconeguts per a mi, com és que sembla que les emocions es matisen durant tota la vida. Qualsevol situació que afrontem amb una emoció determinada tindrà un resultat que ens ocasionarà un aprenentatge, i això pot durar tota la vida. La nostra societat limita molt aquesta possibilitat, ja que no convida a mostrar ni utilitzar les emocions, a vegades està molt mal vist. Però aquesta visió de evolució de les emocions pot obrir esperances per a molta gent.

Per altra banda, aprenem a veure les emocions en els demés, no és un coneixement innat, per tant, la nostra expressió davant l’infant pot determinar la seva resposta en altres aspectes.

El vídeo ens mostra també com anem creant mecanismes i estratègies per sentir el control en situacions que no podem controlar i aliviar les nostres frustracions.

Les emocions morals apareixen molt més tard i estan relacionades al coneixent de si mateix i de la consciencia del propi comportament.

aspectes susceptibles de debat.

Es poden educar les emocions?

Les emocions tenen que veure amb el canvi ?
Quina fiabilitat tenen els experiments mostrats?

funció de les emocions morals

Encara que no queda clar en el vídeo, crec que la funció de les emocions morals és mostrar als demés la nostra actitud davant les nostres pròpies accions. És la reacció de la nostra pròpia actitud i ens serveis per regular els nostres comportaments davant els demés per poder conviure en societat

Reflexió global del vídeo.

L’esser humà és molt complex ja des de el seu naixement. Des de el principi ja és un esser amb emocions, que necessita comunicar-se i expressar-se.  No té encara els mecanismes necessaris per fer-se entendre, però va creant ràpidament els elements necessaris per interaccionar amb l’entorn i fer que els demés s’interessin per ell. Aquest vídeo en s mostra la nostra evolució durant els primers anys de vida i ho fa d’una forma científica i raonada. Ens mostra la importància de les emocions, el seu paper en la vida diària de l’infant i les repercussions que tenen aquestes en els demés.

Què és una emoció?

Molt hem tingut que debatir a classe fins arribar a pendre una decisió sobre el que és una emoció. Finalment hem arribat a un consens:


Una emoció és una reacció neuronal intensa i puntual que pot ser positiva o negativa i que tenim quan percebem que alguna cosa o situació que és molt important per nosaltres a estat afectada de forma molt important o que algú què és important per nosaltres a fet un acte que considerem molt significatiu en les nostres vides. La seva intensitat pot arribar a causar canvis físics tant interns com externs. 


Aquesta és la idea a la que jo he arribat. La meva explicació és la seguent:

He d'afegir que una emoció és una reacció neuronal, perquè totes les nostres reaccións hi són controlades per el cervell. És intensa i puntual perquè si fos intensa i llarga, el nostre cor posiblement no ho aguantaria ja que s'accelera molt quan sentim una emoció. Si el canvi animic fos més llarg parlariem de sentiment i no d' emoció. No més les situacions que afecten a coses que són importants per nosaltres o per a les nostres percepcions o concepcions ens poden emocionar, ja que de no ser així podriem ignorar-les tranquiament i no sentir cap emoció.

Moltes vegades les emocions provoquen canvis físics, tant interns com externs.  Des de els plors a la somatització d'organs, interns i/o externs, a més de canvis en el nostre comportament inmediat.

Deixo aqui un enllaç d'Eduard Punset molt interessant sobre les emocions

http://www.youtube.com/watch?v=CQ8WJK9qfGo

undefined

Emocions primàries i la seva alquimia

En aquest llibre que parla de les emocions bàsiques, aquelles que ens ajuden a sobreviure. Hi ha darrera de cada capítol una sèrie de idees per fer-nos reflexionar sobre aquestes.

La activitat d'avui consisteix en posar les idees que hem escollit i explicar breument el motiu d'aquesta elecció.

Amor:

1. Amar, y por tanto establecer vínculos afectivos, es un elemento básico para un crecimiento emocional y armónico. Aquesta idea resumeix la importància capital que té el correcte desenvolupament en la persona per tal que sigui una esser equilibrat. La he escollit perquè és bastant descriptiva.
2. Amar es la emoción madre. De ella se pueden desprender todas las demás y enriquecerse o empobrecerse en función de su textura, forma y color. La he escollit perquè defineix bastant bé part del temari que hem estudiat als primers dies de classe. Té per mi a més de la seva importància conceptual un valor de recordatori,
3. Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades. Como maestros, y como padres y madres, debemos tenerlo siempre presente. Aquesta cita ens parla dels nostres desitjos y la necessitat de satisfer-los. M'ha agradat també la vinculació que fa dels pares/mares y mestres respecte a l'amor i l'afecte.

Por:

1. Conocer el miedo es conocer los propios "fantasmas" y los propios límites. Ens parla que la por es pot vèncer, es pot superar.  No ens parla que deixarem de tenir por a les coses, ens diu que voler conèixer las pors pot ajudar-nos a conviure amb elles i fer més coses de les que ens havíem pensat. El seu misatge terapèutic m'ha agradat i és per això que la he escollit.
2. Todo el mundo tiene miedo a algo, incluso el valiente. Es importante transmitir esta idea a los niños para desmitificar al cobarde. El cobarde es el que esconde el miedo, para obtener de él ventajas i poder. M'ha agradat la primera part on desmitifica a l'heroi i ens fa humans a tots. Es fàcil fer les coses que fan por quan ets un inconscient o un insensible que no te por a situacions que als demés si ens donen. Quan tenim por i encara i tot ho fem, demostrem realment el valor que tenim dintre. Per altra banda moltes vegades, últimament massa, no actuem d'avant situacions injustes per tal de mantenir el nostre estatus o les nostres avantatges, fent el paper de covard que ens mostra en la segona part de la frase.
3. Ser prudente no quiere decir ser cobarde, sino reducir el riesgo al máximo. Con exceso, no permite avanzar, pero puede ser una virtud si evita grandes fracasos. Aquesta frase té un plantejament inginiós i una definició de la prudència que m'ha fet rumiar. Es veritat que és compatible una cosa amb l'altra. Si veiem molts personatges de la història i la literatura que han estat valents, veurem que no han estat uns "provocadors" si no uns personatges que han obrat d'una forma diferent als altres quan ja no havia més remei i sempre amb tota la mesura que han estat possibles. Un bomber per exemple, no es llançarà al foc sense veure com està el pas, portar la roba de seguretat, fer un plantejament previ.... ha de garantir la seva seguretat i la de la víctima. De res no serveix arribar si després no es pot sortir. 

Rabia:

1. Responder con una falta de control es dar a entender que ésta es la forma correcta de afrontar los conflictos. Los adultos también lo hacen. Som professionals i per tant no hem d'oblidar que allò important per nosaltres és l'educació de l'infant i no si en un moment determinat no poder obrar de la forma que volem i això ens fa perdre el control. Si no tenim arguments per controlar una situació determinada el que hem de fer és preparar-nos millor o reflexionar per tractar que no passi més i aprendre del conflicte que hem viscut.
2. Dejar salir la rabia, siempre que no haga daño a nadie. No estem molt acostumats a fer-ho. La nostra societat ho veu malament. Per això m'ha sorprès veure-ho suggerit i per això ho he escollit.
3. Hablar sobre lo que ha ocurrido, haciéndole ver que esta acitud no conduce a ninguna parte, aportando sugerencias y otras vías para resolver los problemas. Aquest és el camí difícil, per això ho he escollit. Construir una personalitat és molt més que dir-li el que està bé o malament. Es fer que ho descobreixi per ell mateix donant-li alternatives i mostrar-li perquè està equivocat.

Tristesa:

1. Despedirnos de alguna manera de aquello que hemos perdido. Muchas veces, las emociones se nos presentan mezcladas. La pérdida puede conllevar también sentimientos de rabia, culpa, vergüenza... Hay que admitirlos, no negarlos. La he escollit perquè m'hagrada aquest missatge que hem oblidat tant en la nostra societat. No volem sofrir durant un temps i això en fa que duguem "motxilles" que ens van dificultant el pas de la vida. És millor acceptar les pèrdues encara que ens faci mal i alliberar-nos per poder continuar sent nosaltres mateixos. Recordant, però superant.
2. Preguntarnos que nos aporta la situación que estamos viviendo. Las crisis o los momentos difíciles son momentos de cambio, de aprendizajes importantes, aunque sean duros. Diuen que "lo que no te mata te hace más fuerte" Encara que no m'agrada estar vivint en una continua crisi emocional penso que aquesta frase és ben certa. Podem ignorar la situació o aprendre d'ella. Jo cada vegada utilitzo més la segona opció.

Alegria:

1. Procurar repartir un soplo de alegria en nuestro entorno. Es un esfuerzo que se contagia y hace la vida más agradable. Ho intento moltes més vegades que no aconsegueixo... però m'agraden molt las persones que són així. Per això la he escollit, perquè aquestes persones et recorden els veritables motius per viure que poc a veure tenen amb la "rendibilitat a curt termini o l'acumulació de bens immobles"

Les emocions a escena:

Aquest és un link del blog que hem fet sobre el musical dedicat a les emocions i que va estar inspirat per aquesta assignatura. He d'admetre que me he emocionat molt amb el resultat final, que trobo bastant interesant.

http://elviajedeottoibiza.blogspot.com.es/2012/06/reflexions-i-comentaris.html

La primera classe no va ser el principi

Avui és la meva primera classe en aquesta assignatura. M’he sentit una mica avergonyit. És la primera classe per mi, però la segona per la resta... bé, la resta són 3 persones que van ser las que van anar a la primera... i una d’elles no vaig ser jo! Aquesta ha estat la segona sensació d’avui, la primera ha estat la que Iñaki (el nostre professor) m’ha demanat. Quin era  el meu sentiment d’avant el inici d’una nova assignatura?. He contestat sense adonar-me de la excepcionalitat de la temàtica desenvolupada en ella. Desenvolupament i Educació Socioemocional en la primera infància.... en principi no sembla tenir res diferent a les altres, un nom llarg i tècnic que deixa pocs dubtes del que es parlarà durant quatre mesos... llevat que en aquesta assignatura parlarem d’emocions. Que complex!

Normalment creiem que expressem sense problemes les emocions, però és així de debò?

En la nostra societat les emocions són una de les parts de la nostra personalitat que més ocultem. El funcionament d’aquesta demana ordre i calma. Les emocions són declaracions intenses i puntuals dels nostres desitjos que semblen no obeir a cap patró, i per tant fer ostentació d’elles no està ben vist, crea problemes i per tant fem el necessari per mantenir-les ocultes, sobretot en una societat on l’autocontrol és considerat com un valor important.

La classe d’avui ha versat sobre això, les emocions bàsiques. En un primer moment hem fet una reflexió individual sobre quines són i com es poden definir. Ha estat, al començament, una proposta incomoda. Realment m’he adonat de la gran dificultat que tinc per nombrar, no ja les bàsiques, també altres més complexes. Fins i tot he tingut problemes per distingir les emocions de les sensacions. Realment puc ajudar a gestionar les emocions d’un nen si jo mateix no sé ni quines són?

Afortunadament el treball en petit grup posterior m’ha servit per veure que no era jo tot sol el que tenia el problema. Això és un exemple perfecte de com el treball cooperatiu pot fer canviar les perspectives negatives d’un mateix i donar la posició real de la persona dintre d’un context. I aquest context és d’alt desconeixement sobre la definició de les emocions. Jo pensava que era l’excepció i resulta que era la norma!

Finalment i després d’un petit debat i algunes explicacions hem aclarit que les emocions bàsiques estan formades per la ira, la por, l’alegria, la tristor i la que pot generar totes les anteriors, l’amor.  Les definicions que hem trobat pot ser no són molt científiques, però ens han ajudat a posar cada cosa al seu lloc i saber de què estem parlant.

La tristor, per exemple, té relació amb l’absència de qualsevol cosa que és important per nosaltres.

La por té molt a veure amb les experiències i consta de dos vessants, una auto protectora que pot ser beneficiosa i altra de bloqueig que no ens beneficia gens.

L’alegria és sentir-se bé amb un mateix, sentir-se en plenitud.

La ira relacionat amb la voluntat de detenir immediatament un atac extern.

L’amor és l’expressió mare, te molts matisos i formes d’expressar-se.

Totes elles tenen en comú que ens ajuden a sobreviure.

Però no he contestat encara a la pregunta que m’ha fet Iñaki. Quin era  el meu sentiment d’avant el inici d’una nova assignatura?. Quan he començat la classe el meu sentiment era ambivalent, per un costat estava alegre per començar un nou semestre i per l’altre de por per no saber si podré assolir totes les tasques encarregades. Al finalitzar la classe la sensació de por ha desaparegut. El plantejament humà i càlid de l’assignatura m’ha encoratjat... encara que també ha estat important descobrir que només són 5 les emocions bàsiques, i això permet memoritzar-les fins i tot a mi! ;-)